En Jan van Gils és professor honorari d’Ecologia del canvi global d’aus litorals migrants a la Universitat de Groningen. Com a ecologista, Van Gils (NIOZ i UG) investiga aquests ocells, amb especial atenció al territ gros, que es reprodueix a l’Àrtic i migra pels Països Baixos fins als seus refugis d’hivern a l’Àfrica occidental.
El món s’està escalfant ràpidament, i especialment l’Àrtic. Aquesta zona s’ha escalfat tres vegades més ràpid en els últims anys que la resta de la Terra. Aquest és precisament el caldo de cultiu de molts dels “nostres” ocells limícoles, que o bé hivernen amb nosaltres o emigren cap a llocs més al sud. Això s’aplica, per exemple, al territ gros, pel qual hem pogut demostrar que els efectes climàtics negatius, produïts durant la fase de poll a l’extrem nord de Sibèria, tenen un efecte en la fase adulta a l’Àfrica occidental. Resulta que els pollets creixen menys bé els anys càlids i, per tant, són relativament més petits quan són adults. Un cop a l’Àfrica, aquests petits ocells tenen menys accés als crustacis enterrats com a conseqüència del seu bec més curt i es veuen obligats a menjar herbes marines, la qual cosa redueix significativament les seves possibilitats de supervivència. Per tant, la caiguda de la mida de la població d’aquest territ afrosiberià sembla ser una conseqüència directa del ràpid escalfament de l’Àrtic.
